RTVV, DOS ANYS DE SILENCI

Divendres, 27 de novembre de 2015.

Artícle del nostre company Lluis Gallent hui a La Veu del País Valencià

http://opinions.laveupv.com/6209

Hi ha una cosa absolutament tranquil·litzadora sobre la televisió: allò pitjor està sempre per vindre. Però alerta!, la televisió també es meravellosa. No només ens produeix mal de cap, si no que, a més, trobem les pastilles que ens curen en la publicitat. Jo l’odie molt!, l’odie tant com menjar cacaus!, però veges tu, no puc deixar de menjar cacaus. Abans treballava en el cinema i era vergonyós, però vaig tindre sort i s’inventà la televisió que és molt educativa. Cada volta que està engegada isc corrent a llegir un llibre. Abans era TV en color i ara internet i els nous dispositius multimèdia. Uf, no ho creuré fins que la veja en blanc i negre.

IMG_2635
Totes aquestes frases encadenades són certes i han sigut pronunciades o escrites sobre la televisió per gent tan brillant com Orson Welles, Billy Wilder, Bette Davis, Samuel Goldwyn o Groucho Marx. Totes tenen part de veritat i part de mentida al mateix temps, una paradoxa. Com moltes altres que formen part de la vida que ens envolta. Coses de les quals no podem i no volem prescindir perquè ens fan ser feliços i tristos, divertits i avorrits, informats i manipulats, desitjats i rebutjats, estimats i odiats… podem imaginar la vida sense eixes sensacions? Doncs els valencians fa dos anys que no les podem experimentar, les de ser informats i divertits en valencià, una mancança que ens fa anòmals socialment, comunicativament, divertidament. Dos anys, dos llargs anys sense ràdio i TV públiques, com a conseqüència d’una decisió ‘manu militari’ presa per un govern socialment desautoritzat. Com ja s’han fet moltes anàlisis i conseqüències jurídiques i polítiques d’aquell desbaratat i esperpèntic tancament perpetrat el 29 de novembre de 2013 a les 12:19 de matí quan se’n va anar a negre, jo voldria centrar-me més en les persones i les seus petites històries que formaren part d’aquell projecte il·lusionant i que va esdevindre un sainet tragicòmic que ha produït frustracions professionals, drames personals, situacions delicades, i injustícies no reparades, de moment. Per tant crec, que es mereixen un homenatge i un reconeixement. Com que tiraré mà de la memòria -ai!- i els records demane perdó perquè no estaran totes les persones que són, però si són totes les que estan. L’escriptor francès Roger Martin du Gard va dir: “La vida seria impossible si ho recordàrem tot. El secret està en saber elegir allò que ha d’oblidar-se”. Jo li faré cas i oblidaré, conscientment, els que provocaren l’espoli, el saqueig i la manipulació que es va produir durant vint anys a Burjassot, la seu de la ràdio a Blasco Ibañez i les delegacions de Castelló i Alacant. Començaré pel primer rostre que va aparèixer a meitat de setembre de l’any 1989 quan estàvem en proves. Una intensa gota freda que va caure al nostre país, que ja sabem que no sap ploure, aconsellà amb bon criteri informar sobre el que passava arreu del país. Eixe rostre va ser el de Xelo Miralles que amb tanta dignitat ha mostrat en la seua trajectòria professional. Aquells dies de setembre ens acompanyà la seua imatge i la seua veu informant d’allò que ens afectava tan a prop. Xelo Miralles i Harrison Ford en la pel·lícula “La costa de los mosquitos” emesa en proves vint-i-quatre mil voltes, aproximadament, es convertiren en part de la nostra família.

Captura-de-pantalla-2012-07-10-a-las-11_17_551El 9 d’octubre del 1989, inauguració oficial, aparegueren les cares de Diego Braguinsky i Clara Castelló com a locutors de continuïtat. Un altre encert va ser l’emissió de Casablanca amb Ovidi Montllor posant-li veu a Sam, l’emblemàtic pianista que la va tornar a tocar. Malauradament l’Ovidi desaparegué de RTVV per ordre directa del primer director general, el nom del qual no vull recordar. No obstant això, per a molts valencians aquell va ser l’inici d’una bona amistat. Un altre personatge que ni podem ni hem d’oblidar és Joan Monleon, el seu Show de Joan Monleon i les Monleonetes, ens acompanyaren totes les vesprades amb el famós i innocent “A guanyar diners”, maleïda premonició del que passaria anys més tard sense tanta innocència. Si seguim pel camí de l’entreteniment hem de fer esment de Pere Miquel Campos i el concurs 1 de 5 i Ximo Rovira amb “Si l’encerte l’endevine”. Tots dos, dignes i de gran audiència. Fins i tot “Amor a primera vista” de la factoria Gestmusic de La Trinca amb Rosanna Pastor i Diego Braguinski, mantenia un to divertit. Els primers programes de producció pròpia combinaven rigor i interés. Fulles grogues, Menjar i viure, Oficis i Beneficis… en què es formaren realitzadors, guionistes, càmeres, tècnics… Ramon Campello, Jaume, Bayarri, Paco Garcia Donet, Salva Dolz, Manolo Ortiz, Albert Staromiejski, Luis Lizaran, Mario Marco, Víctor Martínez, Antoni Rubert, Oleg Mateu, Enric Yusà, Toni Polit…

VA PER TOTS. L’OVIDI, LA VEU DE CASABLANCA