LA RAÓ ÉS UNA

LA RAÓ ÉS UNA per Ricardo Cobo membre de la Direcció d’APROP

  Dijous de vesprada em vaig trobar amb un dilema realment complicat. Havia de triar entre tres opcions certament atractives i les tres començaven aproximadament a la mateixa hora. La primera d’elles, a la NAU. Es presentava en societat l’obra ‘Passat, present i futur de RTVV’ (Uno y Cero Ediciones, 2015) coordinada per l’excompany de RTVV Josep Rodríguez. Entre els convidats a la taula redona, José María Vidal, abanderat de l’Alt Comissionat per a la reobertura de la televisió pública i Juilià Àlvaro, company, amic a RTVV i ara recentment nomenat secretari autonòmic de medi ambient i canvi climàtic. La segona opció, quasi més atractiva que la primera, va ser la d’anar a la presentació del Llibre “Tras las huellas de Herodoto” (Editorial Almuzara), la segona obra del meu excompany d’estudis i amic, Toni Penadés. La tercera, més còmoda i frívola si volen, va ser la de quedar-me a casa i disfrutar de l’apassionant semifinal de l’Europeu de bàsquet entre França i Espanya.

            A la fi, vaig decantar-me per la primera convocatòria assumint el fet que no he sigut beneït amb el do de la ubiqüitat i, una miqueta confortat conscient que Toni Penadés (incansable lluitador i peça fonamental de l’acusació en el cas Blasco) ho anava a entendre, sabent com sap ell la situació laboral en la qual em trobe immers. He de dir que la cita va superar les meues expectatives i no sols pel que es va dir a la taula sinó també per les interpel·lacions del públic present.IMG-20150917-WA0010

            A l’acte es parla de la necessitat imperant d’una televisió pública autonòmica i dels diferents models en què hauria de fonamentar-se el nou ens. També es parlà de la perversió del procés d’este ERO que els treballadors arrosseguem quasi com ànimes en pena. El que resulta pervers és parlar de models quan no se n’ha resolt encara el conflicte pels drets laborals dels professionals. Els treballadors de RTVV tenim el dret legítim a recuperar el nostre treball l’exercici del qual va furtar un ERO il·legal. No ens soterraran vius.

            Alguns d’eixos models i el mateix síndic de Podem, Antonio Montiel parlen de futures oposicions. No trobe res més pervers que vore com els treballadors que guanyaren una oposició s’hagen de presentar a unes noves proves selectives per assolir la mateixa plaça que ocupaven abans. Em resulta pervers de tota perversitat. I em torne a preguntar, com ja vaig fer en esta mateixa web fa un mes i mig aproximadament; quina legitimitat tindrien eixes hipotètiques proves quan en un futur (llunyà o no) el govern canvie de color? Quina garantia tindran els treballadors que ningú no va a posar en dubte les seues places?

            D’altra banda, resulta increïble (en el seu sentit estricte) que els partits abans en l’oposició no tingueren un model i un pla d’actuació. Això no és el que prometeren durant mesos de precampanya, i ho saben.Imagen-concentracion-hecho-Palau-Generalitat_EDIIMA20141129_0306_5

            Després de reconéixer la necessitat imperiosa d’una televisió pública, Julià Álvaro va dir que el dia que votarem a favor de l’ERO encara que no perdérem els drets laborals sí perdérem ‘la legitimitat política’. Esta expressió, segurament més encertada en el fons que en la forma, alçà polseguera entre els assistents molts dels quals precisament formaven part d’eixe 35% que va votar en contra de l’acord.

            De sobte, vaig pensar en aquell trist dissabte de març de 2014. Aquell dia vaig plorar com no ho havia fet en anys conscient del que podia suposar el resultat de la votació. Vaig vore com l’Assemblea s’omplia de treballadors que no havien baixat mai a cap concentració, estómacs agraïts i un fum de caps de secció, departament o àrea que volien donar el ‘sí que vull’ a un acord que certament els millorava en molt els vint dies que els pertocava gràcies a la maleïda reforma laboral del PP. Estaven en el seu dret. Així és la democràcia. Julià va recordar però que, precisament, eixos treballadors que votaren ‘no a l’acord’ van ser en la seua majoria doblement castigats.IMG-20140323-WA0011

IMG-20140323-WA0004        

    Així va ser, en primer lloc, per la decisió d’Alberto Fabra que en molts casos els furtava un lloc de treball guanyat amb oposició i, en segon
lloc, pel ‘tacticisme’ (per dir-ho d’alguna forma elegant) de l’actual Consell que no ha actuat com calia esperar després d’haver dit públicament, com van fer tots (Puig, Morera, Oltra i Montiel) que allò que calia fer primer era restituir els drets laborals dels treballadors.

            En un moment de la seua intervenció, José María Vidal, visiblement incòmode, va dir que ‘la societat no recolza els treballadors de RTVV’ arrogant-se un paper i una potestat que, certament no li pertoca. Interpretacions a banda, jo pregunte, quina societat, la que va votar majoritàriament durant vint anys al PP avalant les seues malifetes, la que continua fent que este siga encara el partit més votat amb 31 escons o la societat que sembla haver despertat d’un llarg i pesat malson.

            Quan hi ha una majoria absoluta tan aclaparadora tot és més fàcil per aquell que detenta el poder. RTVV no va ser una excepció. Els seus directius jugaven amb la prepotència dels que se saben avalats per eixa còmoda majoria a les urnes. Moriren d’èxit. Tant va ser així que en els últims anys de govern, ja acorralats pels nombrosos casos de corrupció, alguns dirigents del PPCV arribaren a dir que les urnes els exculparien fent una demostració d’allò que per a ells havia significat durant anys el vot d’eixa societat que, suposadament, segons Vidal no ens recolza. Els drets laborals no necessiten el recolzament popular, la recuperació d’una televisió pública i plural, sí. Qui és ell per a fer una afirmació tan taxativa sense aportar cap prova? Sona més a una excusa de mal pagador. El Consell sap que la decisió justa i valenta era la de retornar els drets laborals als treballadors i després, immediatament després, fer un ERO traumàtic però objectiu i amb criteris indiscutibles. No han volgut, no pel cost econòmic sinó per un calcul electoralista a només uns mesos de les eleccions nacionals.

            Que siga el jutge qui ens traga d’eixos problemes, van pensar. I així, serà l’Audiència Nacional qui decidirà sobre un problema que arranca d’una decisió política (certament capritxosa) la solució del qual també hauria de ser política i no judicial. En tot cas, el partit no està perdut ni molt menys. Tot i la firma de l’ERO (d’extinció, cal no oblidar-ho) la demanda col·lectiva de la CGT està viva i, una volta en seu judicial, pareix que pot passar qualsevol cosa, com així va afirmar encertadament ahir la prestigiosa advocada de CC.OO per a RTVV, Rosa González que assistí com a públic i va esdevenir una de les estreles de l’acte.

Foto.Juan Carlos Hidalgo/AP.  Esmaixada de Gasol davant França.

Foto.Juan Carlos Hidalgo/AP.
Esmaixada de Gasol davant França.

            De tornada a casa, ja en el cotxe, vaig posar la ràdio (cadena nacional, clar). Espanya perdia per 9 punts quan faltaven quatre minuts. El partit semblava perdut i la remuntada, un miracle. El que passà a Lilla en el tram final del partit em va fer pensar que en l’esport (i en bàsquet més que en cap altre) però en general també en la vida la victòria pot arribar en l’últim sospir no importa com de grans siguen els elements en ontra, no importa que l’estadi de Lilla estiguera ple de gom a gom amb 27.000 francesos, no importa que la societat (suposadament, clar) estiga en contra. La raó sols és una i està del nostre costat. Nosaltres tenim a Gasol.